EL LLIBRE DEL CENTENARI DE LA PRIMERA REPRESENTACIÓ DELS PASTORETS D'OLOT (1880-1980)

BREU NOTÍCiA SOBRE L'ORIGEN DELS NOSTRES PASTORETS.

ALEXANDRE CUÉLLAR. Olot, octubre de 1980

Cap a la meitat del segle dinou es varen començar a posar en escena, pels dies de Nadal, unes representacions que evocaven el misteri del naixement de Jesús. Àngels, dimonis i pastors, n'eren els protagonistes. Aquestes funcions, el poble les va batejar amb el nom d'ELS PASTORETS, perquè eren els pastors de Betlem, els que anaven a adorar el Nen de l'establia. Foren molts els autors i els teatres que posaven en solfa aquest tipus de representacions que, en part, podien tenir el seu remot origen en els Autos sacramentals que en l'antigor s'escenificaven en els portals de les esglésies.

A Olot tenim notícia que ja pels anys 1868 i fins i tot abans, al nostre Teatre Principal es donaven periòdicament, a càrrec de companyies professionals, funcions d'una obra titulada LOS PASTORES EN BELÉN. Quan l'any 1878 es va fundar la ESCUELA DE OBREROS OLOTENSES, que després prengué el nom de CENTRO DE CATÓLICOS DE OLOT Y SU COMARCA, és lògic que, talment com es feia al Teatre Principal, aquesta Societat, recentment nascuda, volgués també -precisament pel seu caire catòlic- representar uns PASTORETS. La cosa era explicable i fàcil de fer. Es tractava d'adaptar-suprimint-ne les dones- els textos que llavors rodolaven pels escenaris, a les necessitats i possibilitats de l'Entitat.La "Escuela de obreros católicos" comptava, per a posar en marxa aquest projecte, amb dos socis especialment aptes: l'Anton Molins i l'Ignasi Rubió. En Molins tenia 46 anys i en Rubió, 19. En Molins era un obrer que es guanyava les sopes exercint els treballs més diversos i en Rubió un sastre amb botiga oberta al carrer Major (Sant Esteve) davant per davant de l'Ajuntament. Ells, dos, que ja per les festes del Tura de l'any 1880 havien estrenat en el teatret de la Escuela (emplaçada a can Ragués del Firal) una sarsuela en català titulada LA PERLA OLOTINA, es veien ben capaços de realitzar aquesta feina. En Molins tindria cura d'adaptar i refondre les versions que li caiguessin a les mans i en Rubió s'encarregaria de posar música als cantábils. El text que va servir fonamentalment de base a l'adaptació fou -gairebé segur- el d'Eduardo Hidalgo Sánchez. Que la primitiva versió dels nostres PASTORETS era una refosa d'altres textos, ens ho confessa el mateix Molins quan -amb tota noblesa i sinceritat- ens diu com advertència inicial, que l'obra fou sacada de "varios autores" i, a més a més, "arregladas" com li devia semblar bé. Aquesta confessió la podeu llegir en l'edició facsímil del manuscrit original, que acompanya aquest llibre. Això pot explicar el perquè foren escrits en castellà: perquè en castellà estaven escrits els textos que ell va adaptar i arreglar. 

Aquests PASTORETS -amb el títol LOS PASTORCILLOS EN BELEN- es varen estrenar el dia de Nadal del 1880. De bones a primeres, tot va anar com una seda. Des del 1880 al 1887, les representacions es varen succeir amb absoluta normalitat. Però aquest any 1887, en Joan Deu (a Olot li deien en Deu republicà), com a representant de la propietat literària de Don Eduardo Hidalgo Sánchez, va dirigir una comunicació a l'Alcalde senyor Alexandre de Roca, demanant-li que suspengués la funció anunciada, perquè l'obra LOS PASTORCILLOS EN BELÉN era una usurpación literaria» i es pretenia representar-la sense haver obtingut el seu permis. Que la denúncia tenia sòlid fonament, ho demostra el fet que el senyor Roca no va tenir més remei que complaure el prec del denunciant. El Centre, aquelles festes de Nadal, es va quedar sense PASTORETS. Ja podem imaginar la desolació dels socis. Quines cares llargues, quin contratemps! Cames ajudeu-me, calia posar remei a la situació creada per la denúncia d'en Deu republicà. Amb l'ajuda del senyor Pere Llosas, en Molins es va veure obligat a esporgar de la seva refosa tot allò que feia olor de plagi. I per tal d'assegurar la immutabilitat i originalitat del nou text, de seguida decidiren imprimir-lo. La primera edició es va estampar a la impremta de Joan Bonet l'any 1888 i a la seva capçalera hi ha una nota que ho explica tot. Diu que l'obra és la mateixa que, amb el títol LOS PASTORCILLOS EN BELEN, arreglada per en Molins, es venia representant amb molt d'èxit, durant nou anys al Centre Catòlic, però que per tal d'evitar complicacions "que perturbasen las representaciones de esta zarzuela" li havia canviat el ti- tol i l'havia esporgat de tots els versos que no eren originals seus. Ia sarsuela, d'ara endavant, es diria EL NACIMIENTO DEL SLAVADOR O LA REDENCIÓN DEL ESCLAVO; un títol molt del gust i regust de lèpoca. Les modificacions practicades expliquen el fet que les lletres de les cançons que encara avui es canten, no corresponguin al text que figura en l'edició impresa. En Rubió va escriure a la partitura les lletres plagiades (moltes d'elles coincideixen exactament amb la de la versió que des de fa anys i panys es representa a la ciutat d'Oriola). Si aquestes lletres haguessin estat originals d'en Molins, no hauria pas tingut cap necessitat de canviar-les. 

Fins aquí és pura anècdota. El més essencial, innegable i evident és que els PASTORETS, nascuts, pastats, criats i consolidat. al Centre Catòlic d'Olot, duen el cop de mà mestra de l'Anton Molins. Si s'han mantingut cent any de tira, en les cartelleres d'Olot i de fora d'Olot, ha estat pel mèrit indiscutible del seu "arreglador" que, en realitzar la refosa sobre els patrons que corrien, ho va fer amb una maduresa teatral a prova de bomba i del temps! La seva versió resulta d'una eficácia escènica extraordinària. L'originalitat de l'autor es recolza, doncs, en la manera com va saber copiar, afegir, suprimir, modificar i ordenar el material de què disposava, donant així unitat i interès a l'obra. 

ELS PASTORETS s'han representat al Centre Catòlic d'Olot i als altres teatres de la ciutat i de fora, des de l'any 1880 fins avui, sense altra interrupció que la del temps de la guerra civil del 36. L'èxit que han obtingut ha estat unànime i persistent, com ho demostra la bona acollida que han trobat arreu i les traduccions que se n'han fet al català. Nosaltres en coneixem tres: La primera l'any 1901 feta a Ripoll per un sacerdot amagat sota les inicials J.A. (impresa); la segona l'any 1920 l'autor de la qual era l'oloti Joan Serrat Cerdà i la tercera l'any 1962 realitzada pel nostre bon amic Joaquim Danés i Llongarriu que, amb un llenguatge planer, farcit de dites populars, viu i ric en imatges poètiques, ha "recreat" el primitiu text d'en Molins. Aquesta versió catalana -tan viva i aconseguida- és la que avui veu la llum pública impresa en el present llibre. Com veiem, són cent anys de PASTORETS. Cent anys. Com aquell qui no diu res! Generacions i més generacions s'han tramès oralment, de pares a fills, els versos un xic encartonats que un dia va escriure un olotí humil i bon jan. Davant d'aquest esdeveniment ens hem de treure el barret, perquè un segle és quelcom que fa molt de respecte. Pocs autors teatrals han assolit aquesta fita. En Molins i en Rubió han estat els pares d'una criatura que, malgrat haver-se fet gran, es manté jove i... no es resigna, encara!, a morir. Que visqui molts d'anys.

PRÒLEG DEL LLIBRE DEL CENTENARI. 

Els Pastorets d'Olot, ara ja, més genèricament, en el meu record i en la distància emboirada que donen els anys. Però llavors, quan érem petits, en dèiem els Pastorets dels Catòlics i això era molt exacte perquè tan important com la representació ho era el lloc on es desenrotllava. Fills de famílies primmirades que controlaven rígidament els espectacles que podíem veure, el Centre Catòlic va ser el petit paradís de la nostra infantesa i de la nostra adolescència. Ens poguérem enamorar per primera vegada de la faç esbalaïda de Lilian Gish, perduda dintre l'aigua del riu que se l'enduia, i riure a cor batent davant la mímica genial de Charlot. Tot això en els diumenges de l'any, al llarg de tardors, hiverns i prima veres que encara somiem dintre nosaltres. Però dintre la roda del temps arribava sempre entre Nadal i Reis com la festa major de la casa. I la festa major era presidida per aquelles trepidants representacions dels Pastorets que eren corejades per un públic fervorós i enardit. Ja he dit que evoco records personals d'infantesa i d'adolescència. Però he d'afegir que el més curiós d'aquest cas, és que aquests records puguin és ser patrimoni de tantes generacions, perquè allò que vèiem i admiràvem ja ho havien vist i admirat els nostres pares i els nostres avis i ho veurien i ho admirarien els nostres fills i els nostres néts. El best-seller d'Antoni Molins i Gelada i Ignasi Rubió i Beltran, autors de la lletra i de la música, ha resistit un segle de vida amb els seus octosíl.labs sorollosos i la seva música enganxadissa. És tot un rècord per una obra que acusada de plagi hagué de canviar el seu primer títol de «Los pastorcillos en Belén» pel més aparatós i romàntic de «El nacimiento del Salvador o la Redención del esclavo». I potser és aquesta condició de plagi el que li atorgà tanta vigència si fem cas de l'afirmació de Josep Pla quan ens diu que en literatura tot és plagi. Com sigui, això són problemes de petita erudició que ja resoldran els entesos i em remeto ara a l'estudi magnífic que n'ha fet l'estimat Alexandre Cuéllar. Jo només afegiré que el muntatge d'aquest seguit d'estrofes i de música tenia una gran eficàcia per a tots, petits i grans, que el contemplàvem. I amb això torno al començament. Perquè és ben clar que no es tracta de la qualitat d'un text o d'una música, sinó de tot un món on públic i autors, l'escenari i la llum, els decorats i els vestits, les cadires i els bancs, la pastilla de xocolata que engolíem, es confonien en una mateixa expectació i en un mateix entusiasme. De fet, tots participàvem en un ritu que venia a ésser com un document d'identificació, com una marca sobre la nostra pell que ens hauria d'acompanyar per sempre. De fet, en aquelles hores clares i magnífiques tots érem, i encara potser afortunadament ho som una mica, els pastorets d'Olot.